El projecte ITER va ser impulsat al 1985 pel govern rus de Gorbaxov, i en un principi va tenir la col·laboració dels Estats Units que posteriorment el van abandonar. L'elevat cost del projecte va permetre la incorporació de Xina i el retorn posterior dels EE.UU. , al 2002. Actualment formen part del projecte Japó, la Unió Europea, Rússia, Canadà, Xina i els EE.UU.

S'han ofert quatre emplaçaments per allotjar l'ITER. El primer va ser Canadà, que el 7 de Juny de 2001 va oferir ubicar-lo a Clarington, prop de Toronto, Ontario. El 5 de Juny de 2002 s'hi van afegir oficialment tres altres ofertes: dues de la Unió Europea -una a Cadarache (França) i l'altre a Vandellòs- i una de Japó, a Rokkasho-mura, a la prefectura de Aomori.

D'acord amb els estatuts del projecte ITER, un grup d'experts de diversos països està avaluant els diferents emplaçaments. A la darrera reunió dels negociadors, celebrada a Barcelona a començaments d'aquest mes de Desembre, es va confirmar que ja s'han completat les avaluacions de les propostes de Clarington (Setembre 2002), Rokkasho-Mura (Octubre 2002) i Cadarache (Novembre 2002). La proposta de Vandellòs encara s'ha d'acabar d'avaluar.

El projecte ITER s'inscriu en la lògica dels models centralitzats i a gran escala de producció d'energia, reprodueix el mite (ja difós en la primera etapa de la energia nuclear de fissió ) de crear un subministrament inesgotable d'energia. Tot això s'allunya de la necessitat ecològica i social d'avançar cap a un model energètic descentralitzat, que acosti els centres productors als centres de consum, utilitzant l'energia d'una forma més eficient.