Carta oberta als veïns i veïnes de Ripollet

"Nunca ninguna raza tuvo tanto desprecio para su futuro" Soddy- premi Nobel de Química any 1921

La última oportunitat per tancar la incineradora de Montcada i Reixac

La incineradora de Montcada va ser imposada l'any 1975 - en plena època franquista quan els alcaldes encara eren anomenats a dit- a l'igual que l'abocador del Garraf com a sortida a les escombraries de Barcelona i la seva àrea que havien saturat l'abocador existent a Montjuïc.

La incineració de residus és el mètode menys ecològic i menys solidari que existeix pel tractament de residus, ja que de la brossa que es genera a les llars, perfectament compatible amb la natura, - abans de que apareguessin els plàstics, indústria derivada del petroli que es desenvolupa a partir de la segona meitat del s. XX- se'n genera un residu tòxic. Amb el procés tèrmic s'estableixen una sèrie de reaccions que generen molts compostos orgànics i inorgànics de complexa constitució i molt inestables, alguns encara molt desconeguts que s'escapen per les xemeneies i passen a l'atmosfera. Es generen a més unes cendres estudiades i catalogades com a molt tòxiques, pel seu alt contingut en les temudes "dioxines i furans". Aquestes cendres poden abocar-se en dipòsits controlats o innertitzar-se barrejades amb materials de la construcció. En ambdós casos queden en estat latent, és la nostre herència per a les futures generacions, l'herència d'una generació que en un moment foll de la seva historia va oblidar que els seus nets també tenien dret al territori, a la seguretat alimentaria i a una qualitat de vida. És com per exemplificar-ho si deixéssim als nostres nets un sobre amb espores d'àntrax junt amb el testament.

Aquest fet , val a dir que poc conegut l'any 1975, però de reconegut risc a partir de la segona dècada dels 80, ha anat generant en part de la població una gran preocupació per aquest tipus de tractament de les escombraries.

La iniciativa legislativa popular contra la incineració

El 1999 nombroses entitats ecologistes, veïnals, sindicals, feministes, juvenils, alternatives,... van ajuntar-se per a fer ús d'un dret democràtic, l'únic de democràcia directa que ofereix l'actual sistema vigent al Parlament de Catalunya: la iniciativa legislativa popular -ILP- és a dir, reunir sota supervisió notarial una sèrie de signatures de la ciutadania per a presentar de manera independent al sistema de democràcia representativa, una proposta de llei per a prohibir la incineració de residus.
Aquesta ILP, la primera presentada a Catalunya - amb un munt de traves burocràtiques, però que malgrat tot va reunir més de 100.000 signatures en un curt termini de temps -, els parlamentaris dels grups majoritaris de la cambra no es van dignar ni ha posar-la a votació. En un dels actes més antidemocràtics que hi ha hagut en aquesta democràcia, els nostres representants electes van modificar el text i van votar el que els va semblar, tergiversant el mateix caràcter de la iniciativa, en un acte que exclou tota possibilitat participativa popular al Parlament. Tot plegat va acabar amb una clara declaració a favor del lobby pro-incineració, molt potent en tots els països industrialitzats.

Però el funcionament de les nostres incineradores era tan penós que ni tan sols complia amb les normatives comunitàries i la reacció popular anava en augment, les denúncies amenaçaven en arribar a Brussel·les, i al mateix temps apareixien projectes alternatius de compostatge de la fracció orgànica i triatge dels envasos, sistemes de tractament que es desenvolupaven amb èxit arreu d'Europa .

És en aquest marc que es va plantejar fer una nova incineradora a Zona Franca i va acabar d'escalfar els ànims de la ciutadania i des de l'Administració van haver de fer marxa enrera i presentar el Pla Metropolità per a la Gestió dels Residus Municipals - PMGRM- que deixava en moratòria la construcció de noves incineradores i oferia com alternativa a l'abocador de Garraf, saturat des de fa anys: els ecoparcs.

Els ecoparcs són dons fruit d'una lluita popular per a tancar Garraf, desprès de 25 anys d'abocament i per evitar la construcció d'una nova incineradora a Zona Franca, Barcelona.

Què és un ecoparc?

l'Ecoparc és una planta de tractament de la brossa domèstica , que recicla la matèria orgànica transformant-la en adob. Aquest tractament, per problemes d'espai, de temps i d'economia d'escala, és fa amb dues tecnologies: 1) metanització és a dir en absència d'aire per a accelerar la reacció de descomposició de la brossa i recuperar el gas generat en aquesta fermentació, el metà, per a transformar-lo en energia elèctrica i 2) compostatge en túnels amb injecció d'aire i humitat que és el mateix sistema de compostatge tradicional però tancat en túnel i amb aspiració de tots els volàtils que es generen per fer-los passar per un filtre i rentar-los, evitant qualsevol sortida a l'exterior.

Un ecoparc no és més que l'experiència que s'ha fet a diferents municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona de manera experimental i en petites plantes: Torrelles de Llobregat -planta de compostatge- i Molins de Rei - planta de triatge -, però feta a l'engròs, i com en tot, entre l'engròs i el detall hi ha diferències.

La lluita de Montcada, Ripollet i Cerdanyola contra la incineradora

Des de finals dels anys 80 els veïns i veïnes de ambdues poblacions van començar a protestar contra la planta incineradora del polígon de La Ferreria, primer d'una manera intuïtiva i des de l'any 1992 amb ple coneixement de causa, doncs unes anàlisis fetes per un laboratori alemany van posar de relleu els alts nivells de dioxines que sortien per la seva xemeneia. Tots els partits polítics de Montcada, els del govern i els de l'oposició de les diferents legislatures, es van manifestar en contra d'aquesta instal·lació, va ser escrit en tots els programes electorals com un objectiu a assolir, però elecció rera elecció, la incineradora seguia en peu. Semblava que no hi havia sortida.

Va ser precisament una proposta dels moviments socials la que va trencar amb aquesta dinàmica, un grup de persones van presentar en un concurs de medi ambient que organitzava l'Ajuntament de Montcada al Nadal de 1997, la iniciativa de substituir l'incineradora per un ecoparc. Aquesta proposta contemplava anàlisi de les diferents tecnologies de tractament, balanç econòmic de les mateixes, diferents escenaris d'emplaçament de l'Ecoparc, impactes ambientals, etc. I l'administració que de sempre deia que no es podia tancar la planta de Montcada per falta d'alternatives no va tenir més remei que acceptar la proposta.

El conflicte que s'ha generat contra l'Ecoparc té com a rerafons una legitima reivindicació de democràcia participativa

Desprès de més de 40 anys de dictadura, malauradament la percepció política de la jove democràcia representativa és encara, en molts casos, la de que no hi ha ciutadans sinó subjectes passius, apàtics, quasi inexistents, que només compten el dia de votar. Durant la dictadura, els partits i sindicats majoritaris van anar imposant tota una cultura en el teixit associatiu com a corretja de transmissió de les seves posicions, negant el dret a qualsevol expressió independent i lliure dels associats, cultura encara molt present que ha anat minant els moviments socials fins quasi anul·lar-los, ja que tot aquell que no esta en la línia institucional dels governants, és marginat i aparcat, desinformat i desautoritzats. Però des de les mobilitzacions contra la mundialització de l'economia neoliberal que van tenir lloc a Seattle al 1999 hi ha hagut un ressorgiment dels moviments socials independents, sense estar tutelats per les organitzacions tradicionals i només aquells que són miops poden seguir tancant la porta a la participació veïnal que irromprà cada vegada amb més força exigint els seus drets democràtics a decidir sobre el seu territori.

I aquí rau en essència el conflicte generat a Ripollet contra l'Ecoparc, els veïns volen participar en la gestió dels serveis municipals, volen poder opinar sobre el model de municipi en el que viuen, volen ser consultats abans de que es decideixin les actuacions. I això no només és legítim sinó que és la base essencial de la mateixa democràcia.

Però els veïns del Vallès Net s'equivoquen en oposar-se a l'Ecoparc. En la situació actual no podem seguir enviant la brossa domèstica sense tractar a abocadors tal i com s'ha fet en els darrers 25 anys amb l'abocador de Garraf, ara sobresaturat o a Vacarisses en vies de saturació, des del moviment ecologista no podem apostar per abocar matèria orgànica que es pot compostar i que a més si es abocada sense tractament previ contamina el sòl i l'aigua amb els seus lixiviats. Tampoc podem apostar per un ecoparc a cada municipi per un problema de manca d'espai i pel cost que això significaria pels veïns; no acceptar els ecoparcs és promoure d'una manera indirecte la incineració o la gestió incorrecta dels actuals abocadors. En la situació actual al Vallès no acceptar l'Ecoparc de Montcada és mantenir la incineradora obsoleta de La Ferreria indefinidament o traslladar el problema a un altre municipi. És rebutjar un tractament sense impactes ni residus tòxics, per mantenir les coses tal i com estan, és a dir, amb impactes i residus tòxics pel futur. Les posicions bel·ligerants, rígides, reductores o simplistes, dels que critiquen els ecoparcs, encara que aquesta no sigui la seva intenció, són el perfecte complement a les posicions dels lobbys pro-incineració o al manteniment d'abocadors que enterrin les deixalles sense un previ tractament d'innertització. Al pas que anem no trigaran en posar sobre la taula de nou el projecte d'incineradora de Zona Franca, fins ara encara en moratòria. Sovint els extrems és toquen i les posicions contradictòries no sempre evolucionen fent avançar endavant, sobre tot quan el debat no es dona en igualtat de condicions entre els representants i els representats, és a dir entre els polítics i la ciutadania, i el poder s'acaba imposant.

Hauria de ser la Entitat Metropolitana i els Ajuntaments els que informessin degudament a la ciutadania evitant malentesos, compartim l'oferta de Greenpeace de debatre amb la plataforma de Ripollet sobre el tema, amb la participació confirmada de Depana, la Coordinadora del Garraf i experts de les Universitats, feta en la jornada sobre residus organitzada per Els Verds del passat 24 d'octubre a Montcada.

En la lògica del desenvolupament del pensament únic la ciutadania no qüestiona la producció ni el consum que de manera distorsionada s'associen a riquesa, ningú qüestiona la proliferació de polígons industrials ni els productes d'escàs interès per a la comunitat, com ara els envasos que dupliquen les escombraries, que s'elaboren. Tampoc és qüestionen els centres comercials o lúdics on la gent perd les hores no laborals consumint. Poc interès, en canvi, és dona als valors naturals de la terra, única riquesa de la que tots depenem, del aire dels seus boscos, dels fruits dels seus conreus.

En lloc d'oposar-se a l'Ecoparc el més ecologista i finalment el més sostenible no només per l'interès immediat, sinó per a les futures generacions seria reivindicar com a contrapartida no només tancar la incineradora sinó també reconstruir i protegir una gran zona agrària i forestal a Llevant, corredor verd que enllaci amb el que s'està encertadament potenciant ja des de Sabadell i que s'estendria de Serralada Marina fins a Sant Llorenç de Munt. Zona imprescindible per a Ripollet que ja ha esgotat tot el seu sòl urbà i té una densitat de població de 6.570 hab/km2 una de les més altes de tota la comarca, imprescindible per Montcada que té més polígons industrials que barris, imprescindible per a una ordenació territorial sostenible, necessària per aturar el procés especulatiu del sòl i el creixement de Barcelona fins al quart cinturó com el nou eixample de la ciutat .

Seria també útil reclamar que aprofitant que l'ecoparc té una gran superfície de teulada aquesta fos de plaques solars i es generes l'electricitat per a il·luminar els carrers de les poblacions veïnes a la instal·lació. Reivindicar també que part de l'adob que surti de la planta sigui utilitzat per crear sòl edàfic en les serralades de Marina i Collserola tan malmeses pels incendis forestals o per mantenir les zones forestals i agrícoles del corredor de Llevant. Aquests són elements de sostenibilitat, aquests són elements de respecte per a les futures generacions.

Exigim la creació d'una Comissió de Control i seguiment de ecoparc amb presencia de les entitats cíviques i ecologistes i oberta a tots els veïns que estiguin preocupats per la problemàtica

I per a una correcta gestió dels residus domèstics, cal avançar amb la reducció de residus, cal mantenir de manera sostinguda una campanya per al residu mínim i anar cap a altres sistemes de recollida més eficients, com el porta a porta, però sobre tot cal denunciar de manera contundent l'actual Llei d'envasos i embalatges aprovada pel PP, una de les més retrogrades d'Europa. Cal ser contundents davant de l'obligació de comprar amb el menjar també residus que tenen difícil reutilització i car o inviable reciclatge, cal exigir un únic envàs per a les begudes de retorn a la botiga amb abonament de part del seu cost com a molts països europeus, cal reivindicar l'eliminació dels envasos que no poden reciclar-se, cal declarar la guerra als plàstics. Cal retornar a una cultura alimentaria que ens allunyi del menjar escombraria més plastificat i envasat que no pas cuinat. Només així farem una societat de veritat sostenible!

Ecologistes en Acció de Catalunya
desembre de 2001